Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica

Reunits En Congrés, 4 de Juliol de 1776
La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.
S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests Estats:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies:
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs:
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.
En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres continues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.
Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

Si la nit del 28N el Parlament és ple d'autonomistes voldrà dir que ja ens està bé com estem

Com diuen en català, en Joan Carretero, president de Reagrupament, té més raó que un sant quan pronuncia aquesta sentència. Si realment a Catalunya existeixen 2 milions de ciutadans disposats a votar per la independència, si no ho fan, vol dir que ja els està bé l’actual status quo. Així de senzilla és la democràcia, la decisió final és en mans de la gent.

Actualment només hi ha 3 formacions que es presenten a les eleccions, amb possibilitats reals de treure representació, que es declarin unívocament independentistes: Reagrupament, Esquerra i Solidaritat. Un matís, l’ús de la paraula 'declarin' és molt important, ja que jo no jutjo si ho són o no, simplement si forma part del seu ideari. Personalment crec que una d’elles, tot i declarar-se’n, els seus fets la contradiuen. Si realment som tan independentistes, aquestes 3 formacions haurien d’arreplegar un bon grapat de vots, i per tant, el fet de la unitat independentista no deixaria de ser una anècdota ja que tots 3 podrien entrar al Parlament sense problemes i defensar els seus postulats.

Davant aquestes 3 opcions, jo em decanto per Reagrupament. Crec que és el millor instrument entre els actualment disponibles per obtenir les fites polítiques que em marco els propers 4 anys de legislatura.
Primer principi, declaració unilateral d’independència al Parlament. Aquest és el camí més fàcil per assolir la llibertat, a més a més d’haver estat avalat pel Tribunal Internacional de la Haia recentment. Això ens diferencia d’Esquerra, que segueix defensant la postura referendaria que s’ha demostrat impossible recentment.

Segon principi, la regeneració democràtica. Jo no vull un Estat amb la qualitat democràtica de les institucions actuals. Ens hem d’emmirallar en els models democràtics dels estats del nord d’Europa i aprofundir en la creació de mecanismes de control i gestió democràtica. Jo no em conformo amb el què tenim, perquè no és el model democràtic desitjat, l’elector ha de ser més proper al seu representant, tothom ha de poder saber on van els nostres recursos i, per exemple, saber quins estudis estem pagant o i el contingut d’aquests. Hem d’acabar amb el clientelisme i amb la multiplicació de càrrecs, hem de procurar que els millors professionals del món real dediquin uns anys de la seva vida professional a la política, tot lluitant contra la creació de professionals de la política, i també molts altres punts de millora.

Tercer principi, treball. D’aquesta crisi en sortirem treballant més i millor, no hi ha cap altre fórmula. Reagrupament vol defensar la creació de mecanismes per la millora de la productivitat, l’emprenedoria, la innovació. Reagrupament no creu en una societat flower power i de paper de cuixé, no creu en una societat on allò que es valori sigui el pelotazo, sinó que creu amb una societat treballadora que es guanya el pa a base de la seva suor i de la seva capacitat de treball.

No oblidem que els partits polítics són instruments al servei d’uns objectius. L’objectiu del partits no ha de ser la seva pròpia pervivència, ni el manteniment del seu servilisme i clientelisme. Sóc a Reagrupament perquè sembla no anhelar el poder pel poder, sinó que l’únic que cerca és posar una força a disposició d’uns objectius clars i senzills. L’exemple més clar d’aquest posicionament és el ferm compromís de treballar exclusivament des del Parlament, centre de la sobirania política nacional, i no des del Govern, centre del poder polític.

Reagrupament ho té clar, no s’ha d’entrar a cap Govern a no ser que proclami unilateralment la independència, i com que un cop assolida la independència el compromís es dissoldre’s com a partit, el resultat de facto és el de no governar cap autonomia de tercera.

El meu instrument ara per ara és Reagrupament, la gent amb el seu vot decidirà si també el vol compartir amb mi. Si l’instrument fracassa, els reagrupats no tenim cap problema, seguirem treballant normalment perquè som gent normal, i si s’escau cercarem altres instruments més efectius per assolir els nostres anhels de llibertat i democràcia.

Publicat a aravalles.cat el 25/10/2010

M'agrada provocar

Sempre m'ha agradat provocar. Ho podeu veure com una recerca de plaer personal, embolcallat en un desig d'empipar a la resta de la humanitat. Potser sí, però es ben lluny de les meves intencions. Per mi, la provocació va unida intrínsecament a la recerca del coneixement. Seguint una mica la filosofia aristotèlica que propugna que el coneixement és al nostre interior, la meva provocació intenta que sorgeixi el més profund de la reflexió entre la gent.

Si amb la provocació assoleixo que es fugi de judicis banals i simplistes, i s'entri dins d'un procés d'argumentació intensa, hauré arribat a la fita que m'he marcat des d'un principi. Aleshores, em sentiré feliç perquè d'aquest esforç jo he après molt a través de l'argumentació de l'interpel·lat, i probablement l'altre hagi també après de la meva argumentació i de la seva pròpia. La provocació també és defensar postulats indefensables, tot i no creure-hi, fent l'esforç de posar-se a la pell de la gent que els defensa. Fent això ajudo a que interpel·lat formuli una argumentació en contra d'aquests postulats més sòlida del que pot ser en un principi, i de retruc conèixer més profundament els meus valors.

Ara bé, si no assoleixo discussió a través de la provocació, ja que l'interpel·lat es tanca en uns postulats tant hermètics com els del "perquè sí", he fracassat amb el meu intent. A les meves entrades de blogmiro de posar-hi sempre un xic de provocació, provocació a voltes en forma de metàfora. Cerco les reaccions de la gent. Vull aprendre de les reflexions de la gent, però me n'adono que alguns no saben veure la metàfora, la prenen com una realitat i adopten postures irascibles. Pobre gent d'esperit, incapaç de veure més enllà d'unes simples lletres, incapaç d'entrar en l'essència de la paraula. Aquests, tancats en postulats hermètics, incapaços de jutjar la realitat amb ulls de nen petit, aquests, són els que fan mal a la humanitat, perquè l'única veritat vertadera és la seva i la resta som uns leprosos a eliminar.

Publicat a aravalles.cat el 31/07/2010

La senyera és traïció

Gran dia aquest dissabte 10 de juliol. Un dia històric per recordar i narrar-lo als meus fills i néts, si n'arribo a tenir algun dia. Al matí, tercera assemblea de Reagrupament en un Palau de Congressos ple a vessar, amb més de 1.300 persones aplegades per la lluita de la llibertat. La candidatura transversal que proclami la independència camina inexorablement, ja sigui directament a través de Reagrupament o gràcies al fruit de coalicions o assemblees independentistes posteriors. Es va començar a forjar el matí del dissabte 10 de juliol.
A la tarda, orgia nacional: centenars de milers de persones defensant la nació catalana. Alguns, pocs, somniant encara una Espanya Federal; incrèduls i esperançats que més enllà de la Noguera Ribagorçana hi hagi algú que entengui la seva aposta per una Espanya respectuosa amb els pobles que ha subjugat, a través de les armes, al llarg de la història. Molts, la gran majoria, units per un crit de llibertat i esperança: "in, inde, independència!". Ni un mot per a l'Estatut. Aquesta paraula, més adequada per empreses que per anhels d'autogovern, no es va sentir, no la vaig sentir, ni un sol cop.
Barcelona, plena del color groc i de sang de les senyeres, acompanyades per estels de sang o blaus, era la capital d'un poble, de la meva nació. Tot observant aquest paisatge meravellós, m'atanso a les diferents col·lectivitats que s'organitzen per fer-se visibles dins d'aquest mar ciutadà. M'aturo a una d'elles. Què és allò? Un partit polític espanyolista a la manifestació? Qui profana aquest dia tant gloriós? És el PSOE de Catalunya. Allà, present sense vergonya, defensant no sabem què, dient que estimen allò que tantes vegades han traït. I tot el PSOE català lluint senyeres amb l'orgull d'un traïdor en camp enemic. És aleshores que de la meva gola surt una consigna que em marcarà d'ara endavant i fins assolir la llibertat plena: "Els de les senyeres són uns traïdors".
S'ha acabat senyors, a partir d'ara qui llueixi la senyera serà un traïdor, perquè ara és hora de mullar-se: o llibertat o esclavitud, i la llibertat té un símbol estelat. Pots estimar algú o alguna cosa, com jo puc estimar la senyera, però quan aquest algú no és lliure per ser ell mateix i no et correspon amb amor, l'has d'abandonar, te n'has de separar, perquè sinó et seguirà fent molt de mal.
Però no és un adéu, sinó un a reveure, ja que si s'adona del seu error i corregeix els seus defectes, tornaré amb ella, tornaré a estimar-la com vaig estimar-la el primer dia en què me'n vaig enamorar. Senyera meva, t'estimo, però m'he d'allunyar de tu, tot esperant un dia poder-te retrobar.

Publicat a aravalles.cat el 21/07/2010

Seny o covardia

Si hi ha una qualitat dels catalans ben coneguda arreu és el seny, i des de les Espanyes no paren de recordar-nos-la. No deu ser que els interessa que siguem bons jans? És la típica actitud psicològica de reforçar les qualitats que t'interessen d'algú, en aquest cas dels teus vassalls catalans, a través d'aplaudir les actituds de seny i castigar altres actituds menys rendibles pels teus interessos. En tenim milers d'exemples en els fets dels partits polítics catalans.

Ara bé, en la tradició catalana el seny va acompanyat de la rauxa, i aquesta qualitat sembla que molts catalans l'hagin oblidada. La rauxa no vol dir llençar-se als camps amb el fusell a la mà per matar l'enemic. La rauxa és mantenir una actitud ferma en la defensa dels teus ideals, de la teva nació. La rauxa és incompatible amb el peix al cove o la pluja fina, que només un seny tancat en si mateix pot defensar.

La rauxa és compatible amb la valentia de ser el que hom vol ser com a poble, sense posar-hi fronteres de cap mena, ni legals ni constitucionals. Les lleis i les constitucions canvien constantment, i normalment no és el seny el que les fa canviar, sinó la rauxa que de tots nosaltres surt per resoldre les injustícies. El seny sense rauxa és covardia i traïció.

El seny fa que no fem res per deslligar-nos d'aquesta Espanya que va bombardejar Granollers i altres poblacions de la nostra comarca durant la Guerra Civil, matant els nostres familiars que simplement anaven a mercat a comprar. No oblidem que aquesta Espanya sanguinària, que no té seny i tot és rauxa descontrolada, segueix ben viva i es troba a parlaments, tribunals i la resta d'institucions.

No ens deixem prendre més el pèl, els catalans també tenim rauxa, una rauxa controlada per un seny humanista. Trenquem doncs les cadenes de l'avi Siset, estirem tots i l'estaca caurà, i a la fi ens en podrem alliberar.

Publicat a aravalles.cat el 19/06/2010

Eleccions al Barça: afortunat per no haver de votar

He de reconèixer que sóc afortunat de no poder votar a les eleccions al Barça d’aquesta setmana. Ho tindria difícil per triar un candidat.

Avui dia el meu candidat es diu Jan Laporta, però no es presenta. Crec que tot el seu model, esportiu, econòmic i social ha estat gran, molt gran. Difícil ho tenen els que han de venir per a superar-ho.

El Jaume Ferrer és el candidat continuista, però no té el carisma que té en Jan, i potser per ser president del Barça i que no se’t pugin a l’esquena cal ser un paio molt fort de caràcter i carismàtic.

L’Ingla com a semicontinuista té un bon equip, però trobo que fa una campanya pèssima, tant gràfica com ideològica, atacant i atacant en Sandro en comptes de centrar el seu missatge.

En Sandro, tot i compartir arrels d’Àger no acaba de convèncer-me dos aspectes: la aposta per una catalanitat forta del Barça i la seva relació professional amb el món del futbol.

Del Benedito en desconec força coses, crec que en quant a personatge carismàtic és el millor de tots, però em fa por l’aposta que pugui fer de model i la seva possible catalanitat light.

En fi, que jo vull novament en Jan. Serà un paio egocèntric, presidencialista i molts altres adjectius despectius que li han penjat, però ha estat el millor president de la història. Apostant clarament per gent de la casa per dirigir el model esportiu, apostant per la catalanitat del club, apostant per la pedrera, apostant per l’Unicef, apostant per una gestió econòmica rigorosa, fent del nostre club el millor del món.

Qui pot dubtar que seria un gran president de la Generalitat? Ens queixem que els polítics ens enganyen i no fan res del que diuen, i no acceptem un paio capaç de dir les coses clares i sense embuts. Ens queixem dels polítics que no fan el que han de fer per por a perdre vots i ens queixem d’un paio que té les coses clares i anant fins i tot contra marea fa sempre apostes guanyadores.

Sortim ja de la cova platoniana i descobrim qui és en Jan en realitat, jutgem-lo per les seves accions en l’exercici de les seves responsabilitats.

Jan endavant.

No siguem hipòcrites

Al llarg de la nostra vida ens mostrem hipòcrites en múltiples situacions, i d'aquest principi bàsic ningú se'n lliura, i sinó, com deia la Bíblia, qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Avui dia, d'aquestes hipocresies n'hi ha una que està molt de moda, i a més a més, amb l'afegit que la gent que la practica es vanta de purista. És aquella en què hom es posiciona com a apolític.

Aquesta actitud vital és fruit del descrèdit de la política, o això és el que tothom diu. Primer gran error: la política no es desacredita, el que es desacredita són els polítics que la fan, i en especial aquells amb majors responsabilitats. Si hom critica que un camí no està asfaltat, o que ha de pagar peatges, o que els seus fills no entren a l'escola que desitja, o que l'aigua és massa cara, o que el seu metge de capçalera és un incompetent, o que paga massa impostos, en tots aquests moments està fent política, perquè qui tracta la manera de resoldre aquests temes és la política.

Altra cosa és trobar polítics maldestres o corruptes, i en això els ciutadans que vivim en democràcia hem de lluitar-hi amb les nostres armes, la principal de les quals és el vot. Si ens desinhibim de la política i dels nostres deures com a ciutadans, estem creant una societat de poca qualitat, i d'aquesta poca qualitat en pagarem tots les conseqüències.

De la mateixa manera que no totes les persones són iguals, no tots el polítics són iguals. Hem de saber destriar el gra de la palla i mirar de triar sempre el millor gra per a nodrir la nostra societat. Per començar, som molts els que fem de la política una eina per millorar la societat en què vivim. Som molts els que deixem el nostre temps i els nostres diners lluitant per ideals democràtics sense lucrar-nos-hi gens, i encara més, sense cap intenció de cercar rèdits de futur més enllà de l'orgull personal d'haver fet una bona feina.

Som molts els que pensem en la política com un servei a la gent i no com una carrera professional, capaços de donar els nostres millors anys a la societat, per tornar després plàcidament a aquesta societat amb l'orgull d'haver contribuït a proporcionar una millor qualitat de vida als nostres conciutadans.

Si no vols ser una vegada més hipòcrita, no diguis mai més que ets apolític. Lluita per uns ideals de millora, lluita per triar el millor de la nostra societat, i si no confies en ningú, fes-t'ho mirar perquè de gent, i bona, n'hi ha tanta en la política com en la vida real. I si tant dolent és tot, pensa que sempre pots entrar i lluitar tu directament al camp polític, aportant el teu treball i el teu coneixement, la teva ètica i la teva estètica. O potser t'estimes més quedar-te impàvid, veient com altres fan de la teva vida un calvari abans que lluitar i aixecar-te per millorar la teva existència. Si tries la impavidesa, hauré de creure que a més a més d'hipòcrita ets un capsigrany.

Publicat a aravalles.cat el 21/05/2010