Il•lusionat per un projecte

Fa 9 mesos que em vaig començar a il·lusionar per un projecte anomenat Reagrupament.

Des d’un principi vaig llançar-me a la recerca de l’èxit d’aquest, tot i que molta gent del meu voltant deia que aquesta flor no faria estiu.

La feina no ha estat pas fàcil, però ja puc dir que l’estiu del projecte ha arribat. Formo part d’un projecte consolidat, il·lusionant i creixent.

Formo part d’un grup de gent que no es mou per interessos personals sinó per interessos de país. Gent que posa el seu temps i els seus diners per fer d’aquest un millor país, sense esperar-ne res especial a canvi. Gent que no s’asseu al sofà a esperar que li donin tot fet, fins i tot la llibertat, sinó que es posen drets i comencen a caminar a pas lleuger per assolir els seus anhels de llibertat.

La criatura ja ha estat parida i ben formosa que ha sortit, ara només cal que vagi creixent sana i forta.

Agraeixo a tots aquells que m’han deixat formar part d’aquest projecte la seva confiança en mi. M’agrada poder gaudir d’un somni, tot esperant que aquest, un dia es pugui fer realitat. Els somnis a vegades s’assoleixen, però amb esforç i perseverança, i perquè no dir-ho també amb una mica de sort.

Gràcies però també als Reagrupats del Vallès Oriental per dipositar la seva confiança en mi per formar part de la Coordinadora comarcal. Com sempre he dit de la política, ara estic al vostre servei i això és molta responsabilitat.

Visca la il·lusió, Visca Catalunya Lliure

Catalunya, un país que s’enfonsa

Avui no cercaré causes polítiques a la decadència que sofreix el meu país, sinó més aviat em centraré en temes econòmics.

Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot el seu pes econòmic, som un país en decadència.

No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.

Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?

Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret on han de ser.

I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.

I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi són les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.

I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de país, estem perduts.

La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del país és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.

Per la via política només hi ha un camí, la independència.

Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.

Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió.

Apleguem-nos ja i cerquem els camins per sortint-nos-en d’aquest pou.

Jordi Pujol, l’enemic públic número 1 de Catalunya

Certament es tracta d’un titular sensacionalista, del que no pretén ser pas un article del mateix caire.
Primerament, vull dir que sento un gran respecte pel President Pujol. Crec que ha fet moltes coses i bones, tot i equivocar-se com tothom en moltes altres. Va viure una època força difícil i se’n va sortir força bé, cosa que sempre és d’agrair.
Ara però anem a la base de l’afirmació del titular. Des de la perspectiva reflexiva d’un independentista com jo, avui dia l’enemic públic número 1 per assolir les fites de llibertat que he marcat pel meu país, és diu Jordi Pujol i Soley.
Poc puc fer per convèncer tots aquells que estan clarament en contra de la independència. Ara bé, hem de fer tots els esforços per convèncer els indecisos.
Què pinta doncs en Jordi Pujol en tot plegat?. Doncs és ben clar que la seva figura és tot un símbol entre una classe social catalana, de mitjana edat, capaç de refiar-se’n políticament.
Si en Jordi Pujol, proper sociològicament a l’independentisme, s’aixequés un dia i clarament proclamés que l’única sortida viable per Catalunya és la plena llibertat a través d’un estat propi, aquell dia, l’independentisme creixeria entre mig i un milió de persones.
Espero que hagi quedat clar el perquè de la importància de què en Jordi Pujol faci el pas definitiu cap a l’independentisme. Espero que hagi quedat clar, perquè fins que arribi aquell dia, en Jordi Pujol és el principal enemic per molts catalans, i com, en un sol gest, podria passar a ser el principal amic per molts de nosaltres.
Salut i molt bon any nou.

Escriure en positiu

L’altre dia pensant sobre el que darrerament he escrit, m’he adonat que em molt mou el fet d’anar en contra de qualsevol cosa que no m’agrada.

Aquest fet, juntament amb l’esperit que regeix aquesta època de l’any, m’ha fet pensar que de tant en tant s’ha de fer una reflexió en positiu de les coses.

Enguany ha estat un any positiu, políticament parlant, pel meu país. Ans el contrari dl que molta gent pot pensar, enguany s’han assentat moltes bases del que representa el moviment d’alliberament nacional.

Per esmentar-ne algunes:

• S’ha constatat la manca de neutralitat, o politització, d’un organisme tant espanyol i alhora tant important per ells com el Tribunal Constitucional.
• S’ha constatat la mort de la via federalista que alguns catalans defensen per l’encaix de Catalunya.
• S’ha iniciat un potent moviment d’alliberament nacional des de la base de la societat que ha sobreeixit la capacitat de liderat dels partits clàssics. El màxim reflex d’aquest moviment és la celebració de les consultes populars sobre la independència.
• Ha sorgit un moviment polític transversal que té com a eix prioritari la independència, allunyant-se d’altres postulats més ambigus que posen per davant altres eixos, essencialment l’esquerra/dreta que no ens ha dut a pocs avenços nacionals.
• El president del Barça, la institució del nostre país més coneguda internacionalment, ha fet defensa clara de l’independentisme. El fet que el pastor de la religió més important del país, el Barça, proclami la necessitat de irrenunciable de la independència, fa que la pregunta clàssica, - I què passarà amb el Barça, amb qui competirà? - passi clarament a un segon terme, ja que si el pastor no té cap temença, què hem de témer doncs els seus fidels.

Per tot plegat puc dir fermament que el 2009 ha estat un gran any, i espero que el 2010 sigui encara millor.

Avui he hagut de mirar la data de caducitat del DNI del país veí. M’he adonat que caduca a finals del 2014 i amb un plaer autoreflexiu com no havia gaudit mai he pensat, - amb una mica de sort ja no em caldrà renovar-lo mai més més-, alhora que en tindré un de nou on posarà Catalunya.

Salut companys i bones festes a tots.

Un atac de banyes

Em dol molt escriure aquesta entrada. Per aclarir, primer vull informar que no parlo de la meva vida sentimental sinó d’un fet polític que ha esdevingut avui.

Un grup d’independentistes s’ha presentat en societat a través de la plataforma Suma Independència. Fins aquí tot sembla correcte dins de la nostra afable tradició d’anar dividint l’independentisme.

Llavors llegeixes el que volen fer i no és res més que el que està fent Reagrupament. On rau doncs la diferència? Doncs és ben clar, en certs personalismes.

Estic segur que per algun dels promotors, aquest manifest / plataforma ha estat, amb tota la seva bona fe, una manera d’intentar integrar l’independentisme. Però per d’altres no és més que una manera d’assolir cert poder, després de quedar-se despenjats per l’èxit del fenomen Reagrupament.

Un dels ideals de Reagrupament és la regeneració democràcia, per la qual cosa sempre diu que les seves llistes s’escolliran a través de primàries i els candidats sortiran per ordre segons els resultats d’aquestes.

Aquí és on hi ha el problema. Aquesta gent vol entrar a negociar de igual a igual, sabedors que darrera seu tenen poca gent que els doni suport i estan tant enaltits pel seu propi orgull personal que els encega una imatge de famós que no tenen. Saben que a través d’aquest procés de primàries no tenen res a fer, perquè molta gent ja sap de quin pal van.

Volen pactar amb Reagrupament llocs a llistes electorals, els seus llocs, i això trenca frontalment amb l’esperit de regeneració democràtic inherent a l’associació Reagrupament. No volen passar pel sedàs democràtic de tots plegats.

Si realment fossin generosos, acceptarien un pacte on els associats o simpatitzants de la seva plataforma, conjuntament amb els de Reagrupament faríem unes primàries per tots plegats escollir els nostres candidats. Però això no ho acceptaran mai.

Ara bé, jo com a Reagrupat, sí que sóc generós i demano a la meva direcció que parli amb ells i que arribin a un acord.

Per mi el més important és la unitat independentista i amb l’exemple de la humilitat d’en Joan Carretero, president de Reagrupament, considero que hem de ser millors del que ells demostren ser, i cedir-los aquest poder que tant malden per assolir.

Ara bé, si després d’aquest procés de sessió voluntària, són uns incompetents per fer la tasca que els encomanem, no seré només crític amb ells, seré impecable i no acceptaré ni la més mínima relliscada. Perquè si s’equivoca algú que jo i la resta de la gent hem triat democràticament, l’error ha estat de tots nosaltres per triar-lo; però si s’equivoca algú que ha estat posat a dit, jo hauré estat imbècil per haver-lo posat a dit, però l’error serà seu i només seu.

Jo no sóc tonto (o sigui beneit)

Avui he sentit que PSOE i PNB han arribat a un acord sobre la llei de l’avortament.

No vull fer cap dissertació sobre la bondat o maldat de l’avortament, sinó sobre el fet que els polítics ens tractin com beneits que pensen que no ens assabentem de res. Sí, un cop més amb aquest acord ens volen enganyar, ens volen vendre gat per llebre.

A la primera llei de l’avortament es van acceptar 3 supòsits, que per a molta gent eren acceptables allà pels anys 80, ja que allunyava aquest d'una idea d’avortament lliure que molta gents aleshores rebutjava. Els supòsits eren resumidament:

• Violació
• Malformació fetal
• Perill de salut per a la mare

Molta gent ben confiada va agafar aquest darrer supòsit com a perill físic per a la mare degut a l’embaràs, per la qual cosa era un supòsit més que acceptable per a tots ells.

Ara bé, feta la llei feta la trampa, la llei es va interpretar en casos de perill psicològic de la mare, amb la qual cosa es va obrir la porta a l’avortament lliure que hem tingut fins ara.

Aquesta legislatura, donat als problemes electorals del PSOE, aquests es decideixen a reobrir el debat de l’avortament i en un primer moment sembla que faran una llei per regularitzar la realitat de facto de l’anterior llei.

Posen però un parany, la llibertat d’avortar en les nenes de 16 a 18 anys sense permís ni avís als pares. Un parany en el qual cediran, tot reflexionant (quan l’estratègia ja està definida prèviament), al fet de no avisar als pares, centrant tot el debat en aquest punt.

Avui l’acte s’ha tancat amb un suposat acord entre PSOE i PNB en què es farà obligatori informar a un dels pares, sempre i quant això no sigui causa de conflicte amb el pares.

Ja tenim una altra presa de pèl. Queda molt bé davant de l’opinió pública l'obligatorietat d'informar els pares, ara bé la realitat serà que s’informarà només si vol la xiqueta i els pares no s'assabentaran de res.

A mi que no em prenguin el pèl, o bé s’informa sempre als pares o bé es deixa a l’elecció de la xiqueta. Que per quedar bé no enganyin a la gent confiada.

Odio aquesta manera de fer política en què l’únic que es pretén és quedar bé davant la gent, fent en realitat el que et dona la gana. L’únic que es pretén amb tot plegat és quedar bé a una foto, retocada totalment amb fotoshop.

Prou d’aquesta política enganyosa de polítics professionals que només volen conservar el seu cul enganxat a la cadira del poder.

Decebut amb mi mateix

Ho he de reconèixer, estic profundament decebut amb mi mateix. A aquestes alçades de la pel·lícula Reagrupament no té cap associat a Montmeló, essent Montmeló la població més gran del Vallès Oriental sense cap associat.

Em sap greu perquè estic convençut que hi ha gent que combrega amb el projecte de Reagrupament, però percebo poca implicació, i això que només són 6 € al mes.

Per mi evidentment és un símptoma molt clar que poc tinc a fer més que abandonar qualsevol aspiració política en vers el meu poble.

Jo vaig apostar per un projecte nacional, i Montmeló ha estat un projecte personal, ara bé hi ha un fil conductor que els uneix, i el fet que cap montmeloní s'hagi adherit a Reagrupament, només fa que crear-me desil·lusió i dubtes sobre la tasca que he realitzat en 6 anys de regidor.

Estic decebut per no haver sabut arribar a la gent, sembla evident que no sóc allò que Montmeló vol, però és que el meu sentiment és que no en formo part, ni en una petita part.

Moltes gràcies a aquells que m'han expressat confiança, però som molt pocs, no hi tinc res a fer. Us admiro per ser defensors de causes perdudes. No us preocupeu però, si més no seguiré treballant per vosaltres des d'un projecte nacional il·lusionant.

Evidentment aquells de vosaltres que volgueu unir-vos al projecte nacional de la llibertat em trobareu al vostre costat. Jo crec en el meu país i la seva capacitat per ser lliure en pocs anys. Per aconseguir-ho cadascú de nosaltres s'ho ha de creure i posar el seu gra de sorra, no n'hi ha prou en restar immòbils a casa asseguts al sofà i mirant Polònia.

Salut i pàtria