En una entrada anterior parlava de l’independentisme de cor. Aquest fonamentat en un sentiment té els militants que té, el seu creixement sembla positiu, però malauradament no el suficientment per arribar a la llibertat a curt termini.
Sortosament, existeix però tot un seguit de gent que parlen habitualment català o castellà, que no tenen cap problema en dir-se espanyols, però que han fet una reflexió que els ha portat a pensar que el millor pel nostre país és la independència.
Aquesta força creixent, sorgida i alimentada pel menyspreu en vers el nostre país per les autoritats espanyoles, se sent independentista perquè ha arribat a l’encertada conclusió que fora d’Espanya la seva vida, les seves oportunitats, el seu Estat del Benestar serà molt millor.
Entre aquest hi ha molts immigrants de segona generació que veuen com als territoris dels seus pares viuen, tot sovint, molt millor que aquí, però fruit en bona part de l’esforç fiscals dels catalans fonamentalment.
Altre veuen com el menysteniment cap a la cultura y singularitat de bona part de les espanyes, és també un menysteniment cap a la seva pròpia cultura, natural o adoptiva. Volen retrobar l’orgull i se n’adonen després de tants anys que l’únic camí per retrobar-lo és la independència.
Tots saben que podran seguir essent espanyols davant una independència a través de la doble nacionalitat, tots ells saben que podran seguir parlant castellà o animar a la selecció espanyola amb tota normalitat, tots ells saben que no perdran res però guanyaran molt.
Aquest cabàs és el que els independentistes hem de ser capaços d’omplir. Per fer-ho necessitem convenciment, raonament i sobretot defugir de l’odi.
Entre tot, els catalans de cor i de cap he de ser capaços de portar el nostre país molt més lluny, vers el camí de la llibertat.
0 comentaris:
Publica un comentari