dissabte 19 de setembre de 2009

Espanya boicoteja Catalunya, i què! Surt a compte ser independents.

Anem a fer càlculs a veure si tot i tenir en boicot d’espanya ens surt a compte assolir la independència per escenaris. Ho farem sobre la base de l’any 2006 (ja que no disposo de dades posteriors)


Escenari 1 (molt factible)

Ens independitzem i romanem a l’UE no s’impedeix la circulació de mercaderies però els espanyols s’emprenyen molt i fan boicot.

· Dèficit fiscal 10% del PIB, això suma i ens fa més rics. +9,8% (segons estudis de la Generalitat)

· Boicot dels espanyols emprenyats. Exportacions a Espanya 26% del PIB català. De la cançó de l’enfadós espanyol, un escenari possible seria que aquestes exportacions de serveis es reduïssin un 35% (és moltíssim).Això resta i ens fa més pobres. – 9,2%

· Els catalans també fem boicot. Importacions d’Espanya 16% del PIB català. Posem també un escenari del 35%. Això suma i ens fa més rics. + 5,7%

· Malauradament totes les importacions no es poden suplir amb producte propi de Catalunya, així que un 40% del que deixem d’importar d’Espanya o hem de compra a l’estranger. Això resta i ens fa més pobres. – 2,3%

Resultat final els catalans tindríem un 4% més del PIB. Això ve a ser uns 1.200 €/any per cada català, o sigui 4,800 € /any per una família tipus de 4 persones


Escenari 2 (pitjor escenari)

Ens independitzem i romanem a l’UE no s’impedeix la circulació de mercaderies però els espanyols fan boicot gairebé total.

· Dèficit fiscal 10% del PIB, això suma i ens fa més rics. +9,8% (segons estudis de la Generalitat)

· Boicot dels espanyols emprenyats. Exportacions a Espanya 26% del PIB català. De la cançó de l’enfadós espanyol, un escenari possible seria que aquestes exportacions de serveis es reduïssin un 80% (gairebé impossible). Això resta i ens fa més pobres. – 21,1%

· Els catalans també fem boicot. Importacions d’Espanya 16% del PIB català. Posem també un escenari del 80%. Això suma i ens fa més rics. + 13%

· Malauradament totes les importacions no es poden suplir amb producte propi de Catalunya, així que un 40% del que deixem d’importar d’Espanya o hem de compra a l’estranger. Això resta i ens fa més pobres. – 5,2%

Resultat final d’aquest cas tant extrem els catalans tindríem un 3,5% menys del PIB. Això ve a ser uns 1.050 €/any per cada català. És però aquesta pobresa recuperable?

El fet de ser independents et permet centrar els esforços, els recursos i les negociacions en aquells aspectes que més interessen al país, no com ara en què al disposar sovint d’interessos diferenciats al llarg del territori espanyol, els recursos no es destinen sempre allà on més ho necessita el nostre país. A la llarga aquest 3,5% del PIB és insignificant i ràpidament recuperable

Informació addicional

Contemplo que Catalunya romandria a la UE perquè segons la convenció de Viena si es creen nous estats per divisió, aquests passen automàticament a formar part dels mateixos convenis i organitzacions internacionals als quals pertanyia l’estat original del qual formaven part.

Publicat per

3 comentaris:

  1. La Constitució reconeix la nació catalana (1 de 2)

    La Constitució reconeix l'existència de nacionalitats, que en llengua castellana és una afecció només atribuïble a una nació i, per tant, malgrat que digui inicialment que la sobirania correspon al poble espanyol, aquest reconeixement de la nacionalitat catalana atorga implícitament a Catalunya la capacitat d'autodeterminar-se.

    Aquesta és la diferència entre una regió i una nacionalitat. El terme regió no inclou implícitament la capacitat d'autodeterminar-se sinó que es tracta simplement d'un terme geogràfic. El terme nacionalitat només pot referir-se a nació.

    Si bé la Constitució estableix "la indisoluble unidad de la Nación Española", el terme "indisoluble" no té validesa jurídica donat que les relacions socials són per naturalesa canviants (és com quan et casen i diuen "per sempre"), i per tant el que fa és anunciar un objectiu de vida en comú que òbviament pot ser modificat per qualsevol de les nacionalitats reconegudes en la mateixa Constitució. En canvi, el terme nacionalitat defineix la relació entre la persona i l'Estat, i a l'inrevés. És per això que els passaports duen la paraula Nacionalitat en provar la relació de drets i deures entre la persona i l'Estat. Simplement, les nacionalitats són nacionalitats per alguna raó, i repartir per un text expressions grandiloqüents d'unitat no canvien la validesa jurídica essencial del terme nacionalitat.

    La capacitat d'autodeterminar-se només poden exercir-la els catalans, atès que el conjunt dels espanyols òbviament no formen part de la nacionalitat catalana. És lògic que la Constitució no contempli cap procés per a que les nacionalitats puguin exercir el seu dret inalienable a l'autodeterminació, perquè en ser votada pel conjunt dels espanyols no pot fer-ho. Seria il·legítim. També és il·legítima l'atribució de funcions en aquesta matèria per qualsevol de les institucions creades per la Constitució, entre elles els tribunals de justícia, atès que el poder judicial espanyol és una estructura centralitzada. Per tant, un jutge o jutgessa del poder judicial espanyol no pot dir absolutament res sobre com els catalans exercim o deixem d'exercir el dret a l'autodeterminació.

    La Constitució permet mecanismes per anular les comunitats autònomes en determinats casos, però si la nacionalitat s'autodetermina, pot triar els mecanismes de govern que consideri oportuns, al marge de les existents.

    L'expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga, conscient del pes jurídic del terme nacionalitats, originava una dura polèmica l'any 2003 quan deia: "nacionalidades históricas se comenzó a utilizar en los días fundacionales del régimen y esa denominación se ha mantenido hasta hoy como lo políticamente correcto. Eso es, dicho con todo respeto, un gran error". És "un gran error" perquè no es tracta només d'una qüestió de ser políticament correcte. Les paraules tenen el seu valor i el reconeixement dels drets nacionals del catalans és idèntic ens diguin Nació amb majúscula, nació amb minúscula, nacionalitat o nacionalitat històrica. Hem de deixar de considerar el terme en funció de si sona bé o no, i veure'l en la seva plena dimensió jurídica a nivell internacional.
    ResponElimina
  2. La Constitució reconeix la nació catalana (2 de 2)


    També l'expresident del Govern espanyol, José María Aznar, l'any 79 al diari La Nueva Rioja escrivia: "Una cosa es el Estado como organización político-administrativa de una nación y otra la existencia cabal de ésta. Confundir Estado y nación no sólo es un grave delito intelectual, sino también imperdonable error político.". L'article es pot trobar a la web del PP, és a dir, el principal partit conservador espanyol té ben clar que la Constitució, en acceptar les nacionalitats, obre una porta al desmembrament de l'Estat. Des de Catalunya s'acostuma a dir que exageren, però no ho fan pas, diuen les coses tal com són, la Constitució accepta el caràcter nacional de Catalunya i per tant el seu dret a decidir.

    Finalment, no es pot argumentar que els ponents de la Constitució no coneguessin la importància jurídica del terme nacionalitat. El mateix gener del 78, el filòsof Julián Marias, membre de la Real Academia Española i organisme encarregat del "Diccionario de la Lengua Española" publicava a El País l'article "Nación y nacionalidades" comentant l'avantprojecte de Constitució on deia: " Es decir, España no es una «nacionalidad», sino una nación. Los españoles tenemos «nacionalidad española»; existe la «nación España», pero no la «nacionalidad España» -ni ninguna otra-. Con la palabra «nacionalidad», en el uso de algunos políticos y periodistas en los últimos cuatro o cinco años, se quiere designar algo así como una «subnación»; pero esto no lo ha significado nunca esa palabra en nuestra lengua." I passa a deixar ben clar d'on ha sortit el terme nacionalitat que s'està a punt d'incloure a la Constitució, que el reconeixement de la nacionalitat catalana és equivalent al reconeixement de la nacionalitat francesa o alemanya: "Algunos defensores de esa acepción espúrea de la palabra «nacionalidad» invocan el precedente del famoso libro Las nacionalidades, publicado hace poco más de un siglo por D. Francisco Pi y Margall, catalán, republicano federal, uno de los presidentes del poder ejecutivo de la efímera I República Española (febrero de 1873 a enero de 1874). Ahora bien, al invocar ese libro demuestran no haberlo leído. Porque Pi y Margall no llamó nunca «nacionalidades» a ningún tipo de unidades político-sociales, ya que sabía muy bien la lengua española en que escribía -en que escribió tan copiosamente- las «nacionalidades» de que habla son, no Francia, España, Alemania, Suiza o Estados Unidos, sino la nacionalidad francesa, la española, la alemana, la suiza, la norteamericana, etcétera. Usa la expresión en el sentido en que -todo el siglo XIX habló del «principio de las nacionalidades». A las naciones, Pi y Margall las llamaba «naciones»; y a lo que solemos llamar «regiones», casi siempre las denominaba con la vieja palabra romana, de amplísima significación, «provincias»." En altres paraules, nacionalitat la tenen només els membres d'una nació, i per tant en acceptar la nacionalitat catalana és indubtable que Catalunya és nació.

    El reconeixement de les nacionalitats històriques per part del poble espanyol, en ple exercici de la seva sobirania expressada a la Constitució, equival a reconèixer Catalunya com a subjecte de drets nacionals, entre els quals òbviament hi ha el dret a l'autodeterminació, que és el dret nacional més bàsic. Mentre hi hagi aquesta Constitució és així de senzill, i per aquesta raó part de les elits espanyoles volen canviar-la.

    Els catalans hem de superar l'estadi pueril del "políticament correcte" i prendre consciència del què el poble espanyol va aprovar per a poder deixar enrere el període franquista.
    ResponElimina
  3. Crec que a hores d'ara els que defensen que no estarem millor econòmicament son carques o viuen fora de Catalunya. La qüestió també a afrontar és el de les relacions humanes, perque molts catalans tenen familiars a Espanya i es troben que no entenen que som un país diferent. I la familia és el més important.
    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)