El sol llença aquests dies els seus últims raigs de calor tardo-estival. Ans al contrari, la llum política del meu petit país està ben ardent i veurem si no s’escalfa més.
A vegades hi ha qui m’acusa de messiànic a l’hora de fer les meves valoracions polítiques. Potser sí que ho sóc, però és que sóc dels que crec que fer bona política encara és possible, i per més inri, crec que no és pas difícil.
La meva poca experiència política l’he feta des de l’oposició, on la gent pot pensar que tot és fàcil. Reconec que l’acció de govern sempre és més difícil que l’acció de control a aquest. Però en tot cas no hem deslegitimitza a opinar sobre l’acció de govern el fet de no haver governat.
Una bona acció d’oposició o de control a Govern no sempre és fàcil. Jo he procurat en tota crítica argumentar aquesta, i en la major part dels casos oferir propostes alternatives. A l’oposició acostumem a no tenir els recursos d’informació, temps ni econòmics que tenen la gent de Govern, amb la qual cosa la tasca tampoc és tan fàcil com alguns que sempre han estat tranquil·lament al poder poden pensar.
En tot cas, cal regenerar, cal enviar sang nova a l’escena política, cal disposar de gent no viciada capaç de fer el canvi que es necessita fer, i ja.
No m’agrada veure com el meu petit país es mor per desídia. Aquest país té un càncer que s’ha d’extirpar, si volem acabar amb aquesta llanguidesa cultural, social i econòmica cada cop més profunda.
Aquest petit país meu està malalt perquè la gent té por de lluitar per salvar-se. La meva gent creu que no hi ha res a fer i s’estima més una mort plàcida, car no veu esperança en els remeis existents i està farta de lluitar.
Però aquest petit país no es mereix això. Necessita que la seva gent obri els ulls als remeis que sí que existeixen però que no es troben a simple vista.
Aquest petit país necessita l’esperança que es troba entre tots aquells joves o entre els lluitadors de tota la vida que romanen tot sovint a segona fila ofegats per gents menys capacitada que ells desitjosos de conservar les seves parcel·les de poder. Necessitem aquesta nova sang que disposa dels mecanismes per guarir les malalties del meu país.
Jo no puc més que fer un crit a obrir els ulls, i a fer obrir els ulls a qui no els tenen oberts.
Els polítics del nostre país ens han volgut adormits, enganyats, ignorants, passius, irreflexius, esmaperduts, empresonats, idiotitzats i babaus. Ens han volgut esclaus d’un règim on ells i els 400 tot ho volen controlar.
JO DIC NO, perquè repeteixo, fer política i de la bona és fàcil.
JO DIC NO, a l’apatia en què ens volen aquests aferrats al poder.
JO DIC NO, a la mort del meu petit país.
2 comentaris: