Un atac de banyes

Em dol molt escriure aquesta entrada. Per aclarir, primer vull informar que no parlo de la meva vida sentimental sinó d’un fet polític que ha esdevingut avui.

Un grup d’independentistes s’ha presentat en societat a través de la plataforma Suma Independència. Fins aquí tot sembla correcte dins de la nostra afable tradició d’anar dividint l’independentisme.

Llavors llegeixes el que volen fer i no és res més que el que està fent Reagrupament. On rau doncs la diferència? Doncs és ben clar, en certs personalismes.

Estic segur que per algun dels promotors, aquest manifest / plataforma ha estat, amb tota la seva bona fe, una manera d’intentar integrar l’independentisme. Però per d’altres no és més que una manera d’assolir cert poder, després de quedar-se despenjats per l’èxit del fenomen Reagrupament.

Un dels ideals de Reagrupament és la regeneració democràcia, per la qual cosa sempre diu que les seves llistes s’escolliran a través de primàries i els candidats sortiran per ordre segons els resultats d’aquestes.

Aquí és on hi ha el problema. Aquesta gent vol entrar a negociar de igual a igual, sabedors que darrera seu tenen poca gent que els doni suport i estan tant enaltits pel seu propi orgull personal que els encega una imatge de famós que no tenen. Saben que a través d’aquest procés de primàries no tenen res a fer, perquè molta gent ja sap de quin pal van.

Volen pactar amb Reagrupament llocs a llistes electorals, els seus llocs, i això trenca frontalment amb l’esperit de regeneració democràtic inherent a l’associació Reagrupament. No volen passar pel sedàs democràtic de tots plegats.

Si realment fossin generosos, acceptarien un pacte on els associats o simpatitzants de la seva plataforma, conjuntament amb els de Reagrupament faríem unes primàries per tots plegats escollir els nostres candidats. Però això no ho acceptaran mai.

Ara bé, jo com a Reagrupat, sí que sóc generós i demano a la meva direcció que parli amb ells i que arribin a un acord.

Per mi el més important és la unitat independentista i amb l’exemple de la humilitat d’en Joan Carretero, president de Reagrupament, considero que hem de ser millors del que ells demostren ser, i cedir-los aquest poder que tant malden per assolir.

Ara bé, si després d’aquest procés de sessió voluntària, són uns incompetents per fer la tasca que els encomanem, no seré només crític amb ells, seré impecable i no acceptaré ni la més mínima relliscada. Perquè si s’equivoca algú que jo i la resta de la gent hem triat democràticament, l’error ha estat de tots nosaltres per triar-lo; però si s’equivoca algú que ha estat posat a dit, jo hauré estat imbècil per haver-lo posat a dit, però l’error serà seu i només seu.