Fatxa del Barça, independentista del R. Madrid

Parlem del tema de moda d’aquesta setmana, del Barça. Després dels fets de la Copa del Juanqui, i llegint els comentaris fets a diversos fòrums per gent diversa, he arribat a preguntar-me, com aguanten els espanyols dels Barça tot el que està succeint?

Finalment pensant-ho bé, he arribat a la conclusió que els equips de futbol són com els països, que al darrera hi han forts sentiments de pertinença. Això en paraules planeres vol dir que els equips de futbol són com països que lluiten entre ells i la gents s’identifica amb del països perquè és nascut d’aquell país, i prou.

Com els països pots apreciar altres clubs i fins i tot fer-te’ls teus sense renunciar però a la teva identitat pròpia.

Per tant estem parlant de dues identitats separades: la identitat futbolera i la identitat nacional. D’aquesta manera es pot ser independentista del Barça, independentista del Madrid, fatxa del Barça, fatxa del Madrid, japonès del Barça o romanès del Madrid.

Ara bé sempre hi ha un lligam, un no es fa d’un club de futbol perquè si, sinó que normalment es deixa influir per un entorn. I l’entorn més proper dels clubs és la ciutat que els apadrina.

El club però ha de ser conscient que representa una ciutat arreu on va, i en aquest cas el Barça representa Barcelona. És normal doncs que el seu president s’expressi davant les penyes en la llengua de la seva ciutat, el català. Y ajudar a les penyes d’altres països com Espanya o Japó a què ho entenguin amb subtítols o el que calgui, castellà, anglès, etc.

Així és molt més fàcil trobar nacionalistes catalans de Barça que del Madrid o nacionalistes espanyols del Madrid que del Barça, a l’igual que més anglesos del Chelsey que del Vila-real.

Seguint aquesta lògica s’entén que per una part molts culés tinguin ganes de xiular a un rei que identifiquen amb la repressió. A l’igual que s’entén que hi hagi també culés monàrquics espanyols o que passin de tot perquè són de Zàmbia, del Barça i els importa un borrall Catalunya o Espanya.

Així doncs, com sempre hem defensat que cadascú sigui el que vulgui ser, jo sóc del Barça independentita, però conec altra gent del Barça que és fatxa i altra del Madrid independentista. Visca la complexitat del nostre món.

Adéu Xavier, benvingut Josep Maria

Aquest vespre al Ple municipal he fet efectiva la meva renúncia a l’acta de regidor. Ha estat emotiu per mi, ja que deixo enrera sis anys de feina al servei del meu poble.

Estic satisfet per haver pogut treballar amb totes les persones que ho he fet, dins i fora de l’Ajuntament. He après i he compartit bons moments amb tots ells, els agraeixo la oportunitat que m’han donat per ser part d’un projecte comú.

Agraeixo també la confiança que m’han donat els electors durant dos terminis. Estic segur que a partir d’ara, amb el Josep Maria com a regidor, aquest projecte seguirà essent el seu, ja que després de tants anys de treballar plegat compartim moltes visions del que ha de ser el futur del nostre poble. Segur que les defensarà amb la fermesa que ho he fet fins ara jo. Molta sort.

No vull que la paraula del títol d’aquesta entrada sigui una realitat, ja que m’estimo més que no sigui aquest un adéu a servir al meu poble, sinó a creure que es tractarà d’un simple fins aviat.

Montmeló necessita gent disposada a lluitar i treballar per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Hi ha moltes maneres de fer feina, una d’elles la política, i dins d’aquest àmbit crec que es pot fer molt més i molt millor del que s’està fent. D’això se’n diu projecte i com a tal aquesta visió cal projectar-la a la gent perquè la faci seva, si creu que és millor del que ens han vingut oferint durant 30 anys PSC i ICV.

A tots, us animo a treballar pel que creieu. Encara que sigui dur i que no en vegis durant anys recompensa alguna, sempre us quedarà la satisfacció d’haver-ho intentat.

Encara creus en la política?

Aquesta pregunta tant senzilla m’han fet uns companys avui tot dinant. La pregunta era el resultat d’explicar-los la meva sortida d’Esquerra i de la renuncia a regidor, i de la meva nova aposta cap a RCat.

La pregunta és realment encertada i espero que la meva resposta els hagi convençut. Doncs SÍ que crec encara en la política, potser en el que no crec és en els polítics actuals.

Crec en la política com aquella força transformadora de la societat, al igual que ho és l’empresa, el món associatiu i moltes altres institucions que ens envolten.

La política és l’instrument que tots plegats, com a societat, hem creat per endreçar les nostres relacions en àmbits com el social o l’econòmic (i molts altres). La política és el resultat de la nostra voluntat per canviar i posar ordre al nostre món.

Per aquesta raó SÍ que crec en la política, i vull seguir treballant políticament, per poder ajudar a transformar la societat que  m’envolta. Cerco a través de la política la transformació cap allò que jo penso que és positiu per mi i pels que m’envolten. Perquè primer de tot el que és bo o és dolent, en general és un criteri subjectiu en el qual podem estar d’acord o en contra, molt o pocs.

Jo no crec en molts dels polítics actuals perquè no els veig capaços de moure la força de transmissió del canvi necessari davant l’actual situació. Jo no crec en molts dels polítics perquè el poder els ha fet creure’s amb drets per sobre d’altres, en comptes de ser ells els serfs de la societat que els ha escollit.

He tingut una educació cristiana de la que no renego, i de fet per mi a la Bíblia hi puc trobar un model de líder i polític del qual treure’n coses molt interessants. Al darrer sopar amb els apòstols Jesús renta els peus d’aquest, en un acte d’humilitats i servilisme. Quan tothom l’adorava ell demostrava que l’important no era ell sinó aquells que havien de transmetre el seu missatge. En aquest sentit jo vull treballar en política (que no vol dir guanyar diners) per seguir aquest exemple de servilisme cap al meu poble, el català, el montmeloní.

Per mi RCat representa una nova llum d’esperança dins aquest món polític ple d’ombres. En comptes de rendir-me, vull seguir lluitant per allò que crec, i allò que crec més important políticament, allà on es reflexa és a RCat.

Per és tot a la vida, i aquest cop tampoc em fa paüra; si RCat deixa enrera els seus principis fundacionals plegaré de la mateixa manera com ho he fet d’Esquerra. I no tindré por i cercaré un altre instrument on els meus principis i ideals encaixin millor. Ara per ara però RCat acompleix les meves expectatives i molt més.

SÍ crec en la política.

Les CUP, element vertebrador de la llibertat?

Dins del moviment de l’Esquerra Independentista Municipalista, puc afirmar que les CUP estan fent una gran tasca de vertebració d’un discurs plenament democràtic, participatiu, social i nacional amb un caire força engrescador.

Comparteixo molts d’aquests valors socials, nacionals i democràtics amb les CUPs, tot i que també discrepo en alguns d’altres, básicament centrats en política econòmica.

Aquestes discrepàncies no treuen però,  que en aquests moments de gran transcendència pel país, indiqui que el paper de les CUP en els propers mesos pot assolir gran rellevància.

El que facin les CUP respecte al fenomen Reagrupament i la transversatilitat del discurs nacional que aquest persegueix, en marcaran la part de la seva força . D’aquesta manera veig els següents possibles escenaris:

 

• Les CUP decideixen presentar candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya. Davant  d’aquesta situació diluiran encara més un discurs nacional defensor clar de la independència, i sobretot en dificultaran la presència a la màxima institució catalana.
• Les CUP decideixen anar amb altres moviments nacionals independentistes com Reaprupament, defensant conjuntament el discurs nacional independentista. Una actuació com aquesta reforçarà el missatge independentista, ens aproparà més ràpidament a la llibertat com a poble i engrescarà a molta més gent a unir-se i a veure possible la causa de la llibertat.
• Les CUP renuncien a presentar-se i no donen suport explícit a cap altra candidatura. Ajudaran a no dividir tant el missatge nacional independentista, però tampoc l’enfortiran, ni l’engrescaran tant com si s’unissin a una candidatura unitària.
• Les CUP renuncien a presentar-se i donen suport explícit a una candidatura unitària transversal nacional independentista. Crearan una situació de defensa del discurs nacional semblant, però no igual de forta, al fet d’entrar directament dins d’una candidatura unitària. La part bona per les CUP és que conservarien la total independència i llibertat respecte a l’activitat que es pogués derivar d’aquesta candidatura.

 

Es per això que les CUP han de fer la reflexió si és el moment d’anar plegats amb altres catalans a la cerca d’un discurs nacional clar. O pel contrari, prima per sobre de tot el discurs socio-econòmic de l’esquerra i de la dreta que tant de mal fa a la nostra nació i a la consecució de la nostra plena llibertat.

Jo he renunciat a part del meu discurs per donar preferència al discurs nacional. Jo vull que les CUP s’integrin a una candidatura nacional independentista, tot i que per a mi això representi haver de renunciar a una part molt important de la meva visió econòmica o social del país.

Potser si ara tots cedim una mica assolirem la independència, i aleshores podrem construir el nostre país com cadascú de nosaltres cregui millor.

RCat un projecte engrescador

Fins ara he assitit a pocs actes de RCat. Recordo l’assemblea de Manresa abans del congrés d'Esquerra per ratificar la candidatura del Joan Carretero i la Rut Carandell a la presidència i secretaria general.

Ahir però, vaig assistir a la primera reunió fora ja d’Esquerra. Va ser una reunió reflexió sobre el projecte i els objectius que ens marquem, i realment em vaig sentir molt engresca’t per tot ell.

 Per fer cinc cèntims del que jo vaig trobar més important al missatge:

•  Objectiu, aglutinar els sectors independentistes de Catalunya en una candidatura unitària capaç de proclamar unilateralment la independència de Catalunya.
  
• Tot i ser importants les polítiques socials, el més important és assolir la independència, ja que aquesta ens aportarà 22.000 milions d’Euros (3.000 Euros per persona) que ara fugen cada d’any de Catalunya per finançar la menjadora espanyola. Amb aquests diners es poden fer totes les polítiques socials i fiscals que es vulguin.
• Només es pactarà amb algú al Parlament de Catalunya si accepta una declaració unilateral d’independència, amb posterior referèndum ciutadà.
• No es un projecte personalista (tot i que disposem de cares ben conegudes), ni pretén donar feina a ningú per fer treball polític. Aquí tots som iguals en les formes i el fons, tot i que es definirà un cert nivell d’organització i coordinació.
• Vol acabar amb la idea del peix al cove, ja que l’únic que volem es tenir el nostre mar per pescar.
• Democratitzar al màxim la política i apropar aquesta a la societat. Això entre altres coses vol dir llistes electorals obertes i limitació de mandats. Una persona no pot viure de la política 20 anys perquè s’allunya de la realitat, ha de dedicar els seus millors anys al país i després tornar a la vida privada.

Senzill, concís i clar. Ara el que cal és gent disposada a pencar, pencar i pencar, sense guanyar ni un duro.

Us animo a participar-hi, i si no n’esteu convençuts aneu a les diferents reunions que s’aniran planificant arreu del territori. Allà us explicaran millor que jo el projecte i segur que us hi engresqueu.

Si no volem perdre 20 anys més d’anar fent la viu-viu, cal fer ja un canvi radical, dinamitar la partitocràcia, i anar de cara cap al nostre objectiu nacional.

Visca el Barça

Sortosament la vida no és tot política, com tampoc és tot futbol, però sempre pots trobar camins de felicitat.

Avui sóc feliç perquè el Barça, el meu equip, l'equip que millor representa el meu país davant la manca de seleccions, ha guanyat.

El Barça no és només un equip de futbolistes, és la gent que hi ha al darrera, l'afició, la ciutat, el país. 

Són els seus i per molts catalans, els colors de la llibertat, els colors de la victòria que volem pel nostre país.

Visca el Barça i Visca Catalunya

PD: Felicitats també a l'afició magnífica del Bilbao

Madrid 2016, sí o no?

La pregunta del segle, estar a favor de Madrid 2016, o no?

Molta gent tenen la resposta ben clara, però mireu, intentaré donar-hi una mica més d’imaginació a la meva resposta.

Si Catalunya encara forma o ha de formar part d’Espanya fins el 2016, doncs a mi no m’interessa massa. Com que sóc molt poc intel·ligent, el següent article crec  que explicarà millor que jo la raó pel que oposar-s'hi (és d’un diari digital espanyol). Si s’han de gastar tots aquests diners, segur que com sempre els catalans en posarem més que ningú. I si em volen dir que a Barcelona van fer el mateix, docs ni amb tot l'invertit a Barcelona 92 vàren cobrir el nostre dèficit fiscal.

Per contra, si Catalunya és independent, em farà una gran il·lusió que Madrid organitzi les olimpíades. Que millor que tenir-les a prop i poder gaudir d’aquest gran espectacle. A més si es gasten molts diners, ben segur que de retruc reanimarà més l’economia catalana.

Veieu, no sempre s’ha de ser negatiu. Visca Madrid 2016, sempre és clar que siguem independents, i per tant no les haguem de pagar a compte de més dèficit fiscal.

Suport a Esquerra Montmeló

Donat que he estat preguntat per gent sobre la meva relació a partir d’ara amb la secció d’Esquerra a Montmeló, vaig a fer uns petits comentaris.

Primer de tot dono un suport total a Esquerra Montmeló. No puc renunciar als meus companys de viatge, ni tampoc a tota la tasca que hem fet plegats durant aquests darrers sis anys.

D’altra banda també dono el meu total suport a en Miralles (Pepus pels amics). Li desitjo el millor i estic ben segur que farà una gran tasca substituint-me. A més a més, com ja hem comentat més d’un cop, em tindrà a la seva disposició sempre que em necessiti.

Només puc dir que endavant en la nova etapa i a fer una gran feina.

Adéu, dimiteixo

Doncs sí, dimiteixo, tal com m‘ha demanat el president de la secció local de Montmeló. Així de senzill, fent les coses com s’han de fer i prou.

Després d’una setmana de mútua reflexió, els nostres projectes polítics pel poble no coincideixen i per tant m’ha demanat que dimitís, que tal com sempre he dit de fer donat aquest cas, faré el proper Ple del mes de maig.

Tot i que tenia tot el dret del món de conservar l’acta, i de seguir defensant el que considero el projecte original d’Esquerra al poble, crec que el més noble es deixar l’acta quan el partit que t’ha permès ser el cap de llista t’ho demana.

Per mi la política no és tenir poder, ni guanyar diners, ni poder aparentar, sinó l’instrument de defensa d’un projecte. Si hagués volgut poder o diners, hagués acceptat les diferents ofertes per entrar al Govern Municipal. Si hagués volgut aparentar, no hagués volgut estar en molts actes dels que he participat en un segon terme, barrejat entre la gent i no a primera filera.

La política és un instrument al servei d’unes idees i projectes i no al servei de unes poques persones que se’n puguin beneficiar. La política ens fa serfs de les persones que ens han escollit i no ens fan els seus amos tot poderosos. Qui no entengui així la política s’equivoca, i malauradament molts no l’entenen així.

No es fàcil despullar-se de l’eròtica del poder, quan exerceixes part d’aquest poder. El poder té el seu àngel bo i el seu àngel dolent. Si només escoltem les coses boniques que et xiuxiueja constantment el dimoni, ens oblidem del perquè som on som i del perquè se’ns ha donat aquesta part de poder. Si només escoltem el dimoni portem a la gent a allunyar-se de la política perquè només veuen com aquells que han triat cauen un rera l’altre a les urpes de l’eròtica que els porta ineludiblement cap a formes de caciquisme.

La política ha de saber ser austera, i no només en diners, sinó també en formes. Si no és austera deixem de ser els serfs dels que ens han escollit, perquè poden percebre, en la nostra actitud, un cert tret de prepotència, i del qual ens n’hem d’allunyar el màxim possible.

Però l’equilibri no és fàcil, ja que el poder també és representativitat i per tant notorietat. Hem de cercar dia sí i dia també aquest equilibri que ens porti, tot i la notorietat, a que aquesta és percebi a través de la senzillesa i a través d’una actitud el més pura possible de servilisme en vers ells.

No sé que he assolit de tot això en els meus 6 anys de regidor, però si més no he intentat ser fidel a aquells que m’han votat i servir-los tant bé com he pogut. Segur que he comès errors, d’alguns en sóc conscient i d’altres no, en tot cas perdó per tots ells.

Sabia que la meva decisió deixant la militància d’Esquerra em podia portar a abandonar un projecte tant il·lusionant com el que vam engegar fa sis anys a Montmeló. Gràcies a tots els que m’han acompanyat en aquest camí i disculpes per no seguir amb ells, però jo per sobre de qualsevol càrrec no puc renunciar als meus principis essencials.

Per sobre de tot sempre buscaré el benestar de la gent del meu país, començant per el que considero la base d’aquest benestar, la llibertat. VISCA CATALUNYA LLIURE.

Acta de regidor

Veig que hi ha gent obsessionada amb que deixi l’acta de regidor. Percebo que es tracta de gent obsessionada pels càrrecs i que només pensa en els càrrecs, cosa que acostuma a ser típic entre aquells col·locats per la direcció i que a l’empresa privada no tindrien sortides tant lucratives.

Perquè us quedeu tranquils, tots aquests obsessos, que sapigueu que la paraula que vaig donar a la direcció d’Esquerra Montmeló quan vaig assolir l’acta de regidor fa 6 anys segueix dempeus.

Quan la secció local d’Esquerra representada per la majoria dels seus militants em demani la dimissió, jo deixo el càrrec. A més, els ofereixo una altra opció, la sol·licitud de la majoria del 13 membres que composaven la llista electoral municipal. Això ho sap el president local i està en les seves mans engegar el procés.

Si us interessa també us puc informar que l’acta de regidor a Montmeló em proporciona un sou de 12,5 € al mes, que després de descomptada la retenció del 18% queda en 10,25 € al mes. Fins ara tota aquesta enorme quantitat de sou anava directament a mans de la secció local de Montmeló.

Pel que fa als diners destinats al grup municipal, 500 € al mes, en cap cas he plantejat de quedar-me’ls.

L’únic que he fet és donar-me de baixa del partit passant a ser un independent, i a Esquerra hi ha molts regidors independents. En cap cas he criticat l'estratègia municipal d’Esquerra, ni he fet res en contra d’aquesta. Reconec que sí he criticat l’estratègia nacional i aquells que la porten a terme, però en cap cas el partit.

Com que penso fermament que les coses s’estan fent bé i m’agradaria continuar amb el projecte municipal, des de la meva decisió de sortir d’Esquerra, estic parlant amb la secció local per veure si podem arribar a un acord satisfactori per ambdues parts.

Perquè sàpiguen aquests que tant es preocupen pels càrrecs i les actes, a mi m’interessen els projectes i els camins per assolir els objectius d’aquests. Crec que pensar només en el càrrec és d’una simplesa descomunal. Que primer s’informin i després que parlin.

Que trist és haver-me de justificar davant d’una colla de .......  

 

Molt assenyat

Acabo de llegir l’article d’En Joan Carretero i el trobo força assenyat i el que és més important, molt en línia del que jo defenso i penso del camí cap a la llibertat.

Hem començat pel seny, i ara ens manca la rauxa per tirar-lo endavant amb èxit. La llibertat és una finalitat prou vàlida en si mateixa per esdevenir el nostre objectiu primer en la defensa d’allò que tots cerquem, un millor benestar per nosaltres i les generacions futures.

La rauxa em mana a fer quelcom, a invertir en aquest projecte de llibertat, tal com diu En Joan a posar-hi ja d’una vegada per totes calés, energia i il·lusió. La rauxa ha d’esdevenir la crida per tots aquells com jo que tenim aquest neguit de llibertat.

La llibertat és el primer, després vindrà la resta. Sense llibertat no hi ha res. Al llarg de la història la gent i els pobles han fins i tot deixat la seva vida per la llibertat, i per poder construir el seu món tal com el desitjaven. Primer la llibertat, i a més, sortosament, avui dia no cal deixar-s’hi la pell.

Us animo, jo he fet el pas, he deixat enrera la meva seguretat política a Esquerra, la meva vida tranquil·la (per dir-ho d’una manera), de regidor d’Esquerra al poble de Montmeló, tot per un anhel de llibertat superior. Ara tot es complica per mi, però accepto aquest repte i intentaré prendre les decisions més encertades.  

La primera decisió ha estat deixar Esquerra perquè els seus apoltronats dirigents han deixat de creure en la independència i han fet del unionisme amb Espanya un estil de vida propi. Ex-companys espero tornar-nos a trobar en el camí real de la llibertat. Cap rancúnia, perquè molts de vosaltres teniu aquest mateix anhel, cap rancúnia per tots aquells amics de molt partits diferents que també tenen aquest anhel.

Hem de fer el salt a un nou temps o a una nova fase en que l’eix ha de ser clarament, INDEPENDÈNCIA o UNIONISME.

Jo ja he fet la meva tria, ara us toca a vosaltres. Si vols INDEPENDÈNCIA un camí pot ser RCat, provem-ho, apunta-t’hi.

Censura, sí o no? I altres temes

He llegit nombrosos comentaris sobre els meus articles i sobretot reaccions diferents que m’agradaria rebatre en aquesta entrada.

Primer de tot, jo no he esmentat en cap moment que el partit exercís censura sobre mi. La valoració del que és censura o no, ho deixo a la valoració personal de cadascú.

També he llegit que presumia de que haguessin tancat el meu bloc en algun fòrum. Vaig a descriure els fets tal i com van ser.

Vaig publicar una nit l’article sabent i essent totalment conscient que el més probable seria que passes el que va passar. Per donar a conèixer la meva entrada i opinió vaig publicar un comentari a un dels articles de la web de Reagrupament, on dirigia l’entrada i feia esment de la meva creença que em tancarien el bloc.

L’endemà al migdia vaig comprovar que m’havien tancat el bloc. Aquest fet va provocar la meva sol·licitud de baixa immediata de militància. A més a més vaig publicar un comentari a l’article anterior de Reagrupament indicant que ja m’havien tancat el  bloc.

Al vespre em truca un amic indicant-me que m’ha vist al Singular Digital, comprovant en aquell moment els articles publicats a Reagrupament també. És en aquell moment que veig la importància de seguir amb el bloc i creo el nou bloc de blogger.

La història acaba aquí. Com ja he esmentat preveia la reacció de la direcció del partit, definitiva del final de la democràcia dins del partit, causa principal que em va impulsar a deixar el partit.

Algú diu que una organització no ha de permetre la crítica d’aquesta dins dels seus propis recursos de xarxa. Primer de tot en l’article no critico a ERC, la qual segueixo apreciant i molt, critico als seus principals dirigents per haver violat els estatuts, per cert escollida només per un 37% de la militància. A més, no critiquen tot sovint els sindicats a les direccions de les empreses utilitzant els recursos que les mateixes empreses posen al seu abast.

Potser ha arribat el moment que la gent comenci a discernir entre una entitat en si mateixa i la gent que la representa. Exemple, jo puc ser catòlic i no sentir-me ben representat pels seus màxims dirigents, però l’església catòlica no són els seus dirigents sinó la comunió de la gent que la composa.

Com també he dit, no tinc res amb ERC com a organització, i espero seguir treballant colze a colze amb molta de la gent que hi forma part, amb un sol objectiu, engrandir el meu poble i el meu país.

De fet i a títol personal, penso votar l’Oriol Junqueras a les Europees, em mereix confiança i crec que és el millor candidat per portar els meus valors a Europa. La rancúnia cap a la direcció d’Esquerra no ho és cap els seus components.

M’he mantingut fidel a les decisions de la direcció del partit fins que he vist que aquesta direcció ha trencat els principis bàsic democràtics foragitant de mala manera el líder del grup opositor al seu poder, sense tenir cap argument de pes. Molt sovint el company Heribert Barrera ha fet declaracions molt més pernicioses i en cap cas han obert un expedient. Aquesta és la mostra més clara que només actuen per interessos exclusivament personals.

Finalment algú em pregunta si estic a favor del primer tripartit. Vaig arribar a entendre el primer tripartit, ja que veia necessari un canvi i havia certa esperança que potser l’Espanya del ZP podria arribar a entendre’ns. Ara bé, mai vaig donar suport al segon tripartit, tot i que vaig acceptar-ho perquè així ho va voler la direcció del partit. Aquest segon cop a diferència del primer, només es va consultar a les bases un cop fet al pacte. No era més lògic consultar-les abans com el primer cop?

Amb això no vull dir que volgués un pacte amb CiU. Crec que CiU té moltes coses a canviar per donar-los suport. Primer de tot definir-se clarament a favor de la independència, i després deixar enrera la U del seu nom.

 Espero haver-me explicat prou.