Les pors de Puigcercós

Alguna cosa no rutlla a can Esquerra quan el seu President del 37% escriu una carta plena d’informació reveladora als militants del que creu sobre el seu partit, en propietat. Alguna cosa tremola quan ha de demanar confiança als militants, serà que molts potser ja no confien en ell. Potser és que un 63% ja no hi confiaven anteriorment.

Anem al gra i desgranem algunes de les frases més meravelloses de la carta:

Estic convençut que l’esforç ha valgut la pena: hem aconseguit garantir que la nostra veu se sentirà alta i clara al Parlament Europeu

Pel que entenc està animant a la seva parròquia, dient-los que han tret un gran resultat tot i les adversitats, i que tindran una veu al parlament, amb això ja n’hi ha prou. Putxi per què no dius que aquesta veu alta i clara només estarà present la meitat de la legislatura, menys temps que en la anterior legislatura.

Esquerra necessita més que mai, en els propers mesos , el manteniment del teu compromís militant.

Serà que de 10 mil militants ja han passat a 7 mil. Serà que estan perdent molta gent i necessiten autoconvèncer-se que ells són únics i els millors.

Ara toca deixar d’impressionar-nos per aquelles veus que només desgasten a Esquerra..... Hem de parar les orelles però confiar en nosaltres mateixos, perquè difícilment res podem esperar ni dels estats ni dels partits regionalistes ni de l’aventurisme.

L’aventurisme és Reagrupament, el regionalisme és CiU i els estats qui són? No ho dirà pels seus amics del PSOE (PSC), ai que si et sent el Montilla.

Tot plegat aquestes frases i totes les de la carta només són un simptoma, la por. La por en vers a un fracàs que la mateixa direcció d’Esquerra s’ha buscat, aïllant-se de l’essència del partit i d’allò que molts votants esperaven d’ella.

Por, por, i només por.

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

La clau rau en l’honestedat i professionalitat

Responent als comentaris del David, no crec que l’estructura organitzativa marqui sobremanera la capacitat de treballar bé o malament. L’estructura l’únic que marca és el grau de democratització que es vol permetre dins l’organització.

A l’hora de la gestió, i com sempre havia dit des de l’ajuntament, una gestió pública o privada no són diferents més que per la gent que les gestiona. Pot haver-hi bona i mala gestió privada com bona i mala gestió pública.

Aleshores perquè s’ha instal·lat aquesta creença que la cosa privada és més eficient que la pública.

Primer dir que les empreses públiques poden tenir com a objectiu principal altre que no pas l’obtenció de beneficis, com pot ser la integració social de col·lectius exclosos. Però fins i tot tenint en compte aquesta funció social pot existir bona o mala gestió.

La clau està en l’honestedat i professionalitat de la gent que pugui dirigir el projecte. Tot el contrari del que passa tot sovint, on es prima l’amiguisme per sobre de criteris de professionalitat. Tenim per exemple que la oficina de col·locació més gran de Catalunya en aquests moments és el PSC. Ara bé tampoc vol dir que tota la gent escollida per desenvolupar càrrecs públics sigui un mal professional.

Des de Reagrupament defensem la regeneració democràtica, i això passa en cas de governar per la recerca dels millors professionals i amb ètica per sobre altres conceptes. Per aquesta raó defensem la limitació de mandats dels càrrecs públics, per això volem gent preparada sempre per retornar a la seva feina. No volem professionals de la política entesos com a persones que des de petits passen de càrrec públic en càrrec públic sense tocar la realitat social.

I aquesta posició de servei públic limitat, ja que si tenim bons professionals no lligats al càrrec, enllaça en l’altre gran actiu de Reagrupament la coherència. Aquesta professionalitat lliure al servei públic, fa factible la coherència, bàsica en la defensa dels nostres ideals sense cap mena de lligam.

La gent disposa de l’oportunitat de seguir el missatge de Reagrupament de una forma directa a través del web o assistint als diferents actes comarcals. Allà podran percebre més directament aquest missatge nou i fresc, allunyat d’aquesta realitat política que no ens agrada a la gran majoria dels catalans.

Si Reagrupament ha aconseguit arribar on ja ha arribat és perquè darrera hi ha gent capacitada per fer aquest procés de canvi que necessita el nostre país i la política del nostre país. I si ens manca algú més per fer alguna tasca concreta, anirem a cercar-lo, perquè l’important és el país i la seva gent.

CiU no ens portarà a la independència

Em sap greu dir-ho amb tanta crueltat o realitat, però CiU segons ells mateixos es proclamen no són independentistes. Una altra cosa és que entre la gent de CiU i els seus votants hi hagin independentistes.

Jo he marxat d’Esquerra per lluitar per la causa independentista de manera ferma i unívoca, i per aquesta raó la cas gran del catalanisme em va petita.

Com pot CiU abocar-se a posicions més independentistes? La resposta cal cercar-la en la història recent, en el traspàs de vot independentista que es va produir fa 6 anys en vers Esquerra. En aquell moment i per no seguir patint tant de desgast electoral CiU va començar a fer l’ullet a l’independentisme. Ara bé aquesta aproximació sempre ha estat mirant molt curosament de no proclamar-se clarament independentista.

Ara que Esquerra ha esdevingut la filial del PSOE català, i que la gent ja no es creu el seu fals discurs independentista (fals no perquè no s’ho cregui part de la seva bona gent, sinó perquè els dirigents posen per davant el càrrec a la recerca de la llibertat del nostre poble), si CiU recupera aquest vot, correm el perill que s’allunyi novament de les tesis independentistes. Cal remarcar com els darrers dies ja han començat a fer la viu-viu amb el PP.

Com ho podem fer perquè CiU continuï adoptant postures més independentistes i s’allunyi de les unionistes? Doncs queda clar, cal un altre referent independentista que sigui un bressol per tots aquells independentistes fugits d’Esquerra però temorosos d’una CiU propera al PP.

Aquest moviment ja el tenim i es diu Reagrupament, ara només cal que els independentistes de CiU s’ho creguin, i vegin en aquest moviment associatiu l’eina clara que garanteix la aproximació de CiU als postulats nacionals inequívocs de la independència.

Reagrupament, talp de quin partit

Suposo que és cosa de la por que tenen tant el Convergents com la gent d’Esquerra, però navegant per la xarxa me n’adono que hi han comentaris molt barroers i poc reflexius sobre l’origen de Reagrupament.

Per certa gent d’Esquerra, Reagrupament són gent de Convergència infiltrada que han marxat i que l’únic objectiu que té és afeblir el tripartit.

Per certa gent de Convergència, Reagrupament és una estratègia de la direcció d’Esquerra per evitar un enfortiment de CiU, davant el desgast de tripartit.

Jo sé el que sóc i no sóc cap d’aquestes dues coses. Per tant només es tracta de atacs de desprestigi de gent poruga de conèixer el suport que Reagrupament pot realment a disposar.

Una cosa clara és que un bon resultat de Reagrupament a les eleccions catalanes evitarà la reedició del Tripartit i el que és important també un pacte CiU-PP. Quines opcions restarien aleshores? Diguem-ho ben clar, dues:

• Sociovergència, solució fàcil, però que portaria segurament a un nou desastre a Convergència i a un trasvàs de vot socialista als pseudosocialistes de l’actual Esquerra. En tot cas a mig termini podria ser una bona solució al creixement independentista.
• Unió CiU, Reagrupament o Esquerra. Aquest cas només seria plausible si CiU i Esquerra acceptessin una declaració unilateral de independència al Parlament i posterior referèndum. Iniciaríem un camí clar cap a la sobirania.

En tot cas aquests escenaris només seran possibles si Reagrupament treu un bon resultat. Per fer-ho però necessitem el treball i col·laboració de tants patriotes com sigui possible.

Com que tothom ha guanyat, Reagrupament també

Seguint la màxima que tothom guanya les eleccions, o això és el que sembla, no dic cap barbaritat afirmant que Reagrupament també les ha guanyades. Sí senyors, tot i no presentant-nos a les eleccions n’hem sortit guanyadors.

Anem a justificar-ho:

1. L’abstenció demostra que la gent n’està farta de la partitocràcia actual i en especial a Catalunya. També demostra que n’està farta de la presa continua de pel per part de Madrid. Quin és l’únic no partit amb vocació política que lluita per alliberar-nos del jou espanyol? Reagrupament, per tant l’abstenció forma part de la nostra victòria.
2. Esquerra, tot i tenir el millor candidat en anys i tenir a favor un votant Socialista que renega del pacte basc, ha perdut 70.000 vots. On han anat aquests vots? Probablement a l’abstenció, a altres partits sobiranistes (II, RC) o a un altre sobiranista com en Tremosa. Si hi hagués una opció clarament sobiranista transversal aquest 70 mil vots, juntament amb els altres 350 mil vots que s’han deixat pel camí a altres eleccions, abraçarien la nova proposta. Quina és aquesta nova proposta? Reagrupament
3. Quin partit ha pujat substancialment aquestes eleccions? CiU, i què el diferenciarà respecte a les properes eleccions al Parlament Català? Que passaran d’un candidat sobiranista a un d’unionista. Per tant on anirà tot aquest vot sobiranista de CiU, doncs a l’única candidatura sobiranista transversal, Reagrupament.

Algú dubta encara quina serà la gran força revelació de les properes eleccions?. Jo no, Reagrupament.

Fins i tot guanyem eleccions sense presentar-nos.

La hipocresia del PP, ja n’hi ha prou

Gràcies Sanchís, avui escoltant-te a RAC1, m’has obert definitivament els ulls, m’has descobert que és realment el PP i el que representa per a ell la llengua i cultura catalanes.

Dient-ho de forma senzilla, el PP defensa el que ells anomenen llibertat en el sistema educatiu. Defensa que els pares puguin triar la llegua d’escolarització dels fills, en català o castellà només es clar.

Aquesta dèria per la llengua sempre havia pensat que només era una qüestió de guanyar vots i prou, una estratègia electoral, pura i simple. Però no, sembla que va més enllà, sembla que el que volen és pura i simplement la desaparició de la llengua catalana.

Creuen que morta la llengua, mort el problema, innocents. Els molt ignorants creuen que sense la llengua els catalans ja serem espanyols i renunciarem a l’alliberament del nostre país. No veuen que el sentiment de poble va molt més enllà d’una llengua, és també una cultura, una història, una manera d’entendre el món, el treball, la economia, la societat. És molt el que ens diferencia, bàsicament perquè són una nació diferent.

La clau que m’ha donat el Sanchís, rau en la notícia que ha sortit aquesta setmana per la qual al País Valencià, on governa el PP i s’aplica el seu model de llibertat, 100.000 alumnes que havien demanat estudiar en valencià no ho podran fer perquè el senyor Camps i companyia no creen prou línies de valencià.

Ja ho entenc si creen línies valencianes potser massa gent es passarà al valencià com a llengua vehicular, i no podran acabar el seu genocidi lingüístic amb el català.

Per tant no només no deixen als valencians estudiar amb la seva llengua, que els pocs que ho poden fer en molts casos han de sofrir mestres no capacitats en llengua.

Resum clar, genocidi lingüístic.

Gràcies PP per ser tant clar, ara espero que el PSOE i el PSOE català (PSC) descobreixin també tant clarament les seves cartes.