Reagrupament a Montmeló

Estic encantat pel fet de poder fer el primer acte de Reagrupament a Montmeló el proper divendres 2 d’Octubre a les 20h a la Sala la Concòrdia de l’ajuntament de Montmeló.

A l’acte hi participarà l’Emili Valdero un expert en finançament que ens parlarà a bastament de l’engany que el tripartit ens ha volgut vendre. El nou finançament és una volta més un error dels catalans i una victòria dels espanyols.

Us animo a tots a assistir a l’acte, no només per saber més de com s’ha forjat un engany, sinó per conèixer en detall un projecte com el de Reagrupament que dia a dia té més adeptes.

Reagrupament ara per ara és l’instrument més vàlid per aquells que volem la llibertat de Catalunya a través de la seva independència i també i no menys important la necessària regeneració democràtica per desfer-nos dels professionals de la política, que només pensen que l’administració és seva.

Ànim, t’hi espero

Espanya boicoteja Catalunya, i què! Surt a compte ser independents.

Anem a fer càlculs a veure si tot i tenir en boicot d’espanya ens surt a compte assolir la independència per escenaris. Ho farem sobre la base de l’any 2006 (ja que no disposo de dades posteriors)

Escenari 1 (molt factible)

Ens independitzem i romanem a l’UE no s’impedeix la circulació de mercaderies però els espanyols s’emprenyen molt i fan boicot.

· Dèficit fiscal 10% del PIB, això suma i ens fa més rics. +9,8% (segons estudis de la Generalitat)

· Boicot dels espanyols emprenyats. Exportacions a Espanya 26% del PIB català. De la cançó de l’enfadós espanyol, un escenari possible seria que aquestes exportacions de serveis es reduïssin un 35% (és moltíssim).Això resta i ens fa més pobres. – 9,2%

· Els catalans també fem boicot. Importacions d’Espanya 16% del PIB català. Posem també un escenari del 35%. Això suma i ens fa més rics. + 5,7%

· Malauradament totes les importacions no es poden suplir amb producte propi de Catalunya, així que un 40% del que deixem d’importar d’Espanya o hem de compra a l’estranger. Això resta i ens fa més pobres. – 2,3%

Resultat final els catalans tindríem un 4% més del PIB. Això ve a ser uns 1.200 €/any per cada català, o sigui 4,800 € /any per una família tipus de 4 persones

Escenari 2 (pitjor escenari)

Ens independitzem i romanem a l’UE no s’impedeix la circulació de mercaderies però els espanyols fan boicot gairebé total.

· Dèficit fiscal 10% del PIB, això suma i ens fa més rics. +9,8% (segons estudis de la Generalitat)

· Boicot dels espanyols emprenyats. Exportacions a Espanya 26% del PIB català. De la cançó de l’enfadós espanyol, un escenari possible seria que aquestes exportacions de serveis es reduïssin un 80% (gairebé impossible). Això resta i ens fa més pobres. – 21,1%

· Els catalans també fem boicot. Importacions d’Espanya 16% del PIB català. Posem també un escenari del 80%. Això suma i ens fa més rics. + 13%

· Malauradament totes les importacions no es poden suplir amb producte propi de Catalunya, així que un 40% del que deixem d’importar d’Espanya o hem de compra a l’estranger. Això resta i ens fa més pobres. – 5,2%

Resultat final d’aquest cas tant extrem els catalans tindríem un 3,5% menys del PIB. Això ve a ser uns 1.050 €/any per cada català. És però aquesta pobresa recuperable?

El fet de ser independents et permet centrar els esforços, els recursos i les negociacions en aquells aspectes que més interessen al país, no com ara en què al disposar sovint d’interessos diferenciats al llarg del territori espanyol, els recursos no es destinen sempre allà on més ho necessita el nostre país. A la llarga aquest 3,5% del PIB és insignificant i ràpidament recuperable

Informació addicional

Contemplo que Catalunya romandria a la UE perquè segons la convenció de Viena si es creen nous estats per divisió, aquests passen automàticament a formar part dels mateixos convenis i organitzacions internacionals als quals pertanyia l’estat original del qual formaven part.

Espanya hauria d'invertir els recursos en els elements més productius, en comptes de en els més ociosos

Escoltant en Sala-Martin parlar sobre el nou model de finançament va agradar-me un argument que va utilitzar sobre el fet de la inversió de recursos en els elements més productius, en comptes de posar-los a elements més ociosos.

Fent-ho fàcil, vaig a posar un exemple familiar que pot fer fàcil la seva comprensió.

Imagineu una família que pot estalviar cada any 1000 €. Com a membres de la família heu de decidir què fer amb aquests diners.

Tenim tres coses on posar els nostres diners:

• Som solidaris i podem destinar diners altruistament al desenvolupament
• Som mediambientalment conscients i posar-ne a una inversió pel medi que donar un rendiment del 2% anual
• Som cauts i pensem en el nostre futur i podem posar-los a un fons d’inversió o un dipòsit que ens dona un 10% anual

Escenari A:

• Destinem un 10% cada any de tot l’estalvi que tenim a la solidaritat
• Destinem un 15% cada any de tot l’estalvi que tenim a inversions mediambientals
• Destinem un 75% cada any de tot l’estalvi que tenim a inversions de màxim rendiment

Escenari B:

• Destinem un 50% cada any de tot l’estalvi que tenim a la solidaritat
• Destinem un 15% cada any de tot l’estalvi que tenim a inversions mediambientals
• Destinem un 35% cada any de tot l’estalvi que tenim a inversions de màxim rendiment

Resultats passats 15 anys:

• Amb escenari A, tenim 13.500 € estalviats y 1.350 € destinats a la solidaritat l'any 15
• Amb escenari B, tenim 2.150 € estalviats y 1.050 € destinats a la solidaritat l'any 15

Quin és el millor escenari a llarg termini? Evidentment l’escenari A.

Què practica l’Estat espanyol? L’escenari B

Perquè? Per què al repartiment dels recursos (obtinguts amb els nostres impostos) estar invertint molt per sobre en aquelles comunitats que pitjor comportament econòmic tenen i més subvencions donen, en comptes de premiar a les econòmicament actives, i capaces d’obtenir majors rendiments de cada € invertit.

Com diria aquell, “Is Zapatero stupid?" La resposta seria: no, si mira només per ell i a curt termini; sí, si pensa en termes de país i a llarg termini.

La conclusió és clara, ens prenen el pèl als catalans ara i sempre.