dijous 19 de novembre de 2009
Decebut amb mi mateix
dimarts 17 de novembre de 2009
Espanya el nostre llast econòmic

Llegint aquests dies un article econòmic que feia referència a la potencialitat de Catalunya per sortir de la crisi abans que la resta d’Espanya, he vist el camí català ben clar. El fonament d’aquest article era que els dos nostres principals mercats exportadors Alemanya i França estan ja accelerats en la recuperació econòmica, la qual cosa portaria a que tiressin de l’economia catalana amb força.
De igual manera que aquesta interrelació exterior va fer que patíssim més la crisi, ens portarà a una recuperació més ràpida.
On hi ha el problema però doncs, és evident, el problema és la gran pedra ,el llast, que portem lligat a les nostres cames i que no ens deixa avançar amb fermesa i fent que ens anem quedant enrera poc a poc.
Les polítiques econòmiques que està aplicant el Govern Central no ens ajuden gens a tirar endavant amb solidesa, per no mencionar tampoc el dèficit fiscal. Amb això no vull dir que el Govern Català sigui un gran geni i que apliqui grans polítiques econòmiques, ans el contrari, no fa prou per tirar la cosa endavant.
El problema del Govern Català és evident, mira massa cap a Madrid, per queixar-se o per demanar l’aprovació. No és gens menys cert que el principal partit del Govern Català, el PSOE català, no és més que una sucursal de PSOE espanyol triomfant. Per tant tenim un Govern que per una part diu amen a tot el que diu el gran guru ZP, i per l’altra tenim una altra part de Govern que en comptes d’aportar idees només es queixa d’aquest mateix ZP titllant-lo de gran dimoni, i intentant mantenir a través de la por el seu electorat.
Si no deixem de mirar tant a Madrid, i comencem a mirar cap a Brussel·les, Whasington, Pequín, Nova Delhi o Tokio, no anirem enlloc.
A Madrid només els hem de mirar per tallar la corda que ens lliga amb el llast. Tota la resta és perdre el temps i allargar agonies. Ara bé, per tallar la corda hem de voler primer de tot tallar-la i per tant estar disposats a fer-ho, sense contemplacions.
La ignorància és la millor arma per dur-nos a l’èxit, per tant ignorem Madrid tot treballem per la internacionalització del nostre poble, i quan tinguem gent prou valenta al capdavant, tallem les cordes del llast.
Si veien que sempre vas a ells i parles d’ells se sentiran forts. En canvi, si els ignores i fas el teu camí, estaràs trencant barreres i fent evident la total inutilitat de pertànyer a Espanya.
Endavant al valents, fem pedagogia entre els catalans, i oblidem els espanyols.
divendres 13 de novembre de 2009
Montmeló es trenca

Al Ple del darrer dimarts es va fer efectiu el trencament del pacte de Govern entre el PSOE de Montmeló (alguns d’ells s’empipen perquè volen autoenganyar-se que són el
La cosa no anava gaire bé des de la signatura del pacte, però Iniciativa aguantava pel calerons que els suposava estar a Govern. Ara es veu però que ha canviat de tàctica.
La cosa està clara, davant la complicada legislatura que està tenint Montmeló, és més que probable un càstig contra el Govern a les properes eleccions. La força alternativa majoritària al poble ha estat gairebé sempre Iniciativa, però és clar, estant dins del Govern aquesta imatge es pot veure enfosquida. Iniciativa no vol perdre l’oportunitat i sap que fora del Govern Municipal, escenificant un trencament pel bé dels desafavorits del poble, se li obren les portes de bat a bat per assaltar l’alcaldia la propera legislatura.
No dubteu que aquesta ha estat la seva tàctica, no hi busqueu més raons al darrera, per moltes que us en vulguin vendre.
El PSOE català però no tindrà cap problema a seguir governant, sap que sempre tindrà el suport del PP, que no he entès mai, i de la Carme Sala regidora de CiU, desobeint les ordres del seu propi partit. Ho tenen ben lligat, que ningú es preocupi que aquí no petarà res.
Hi però molt més tacticisme, com per exemple la propera dimissió de l’alcalde, així van preparant el terreny per donar a conèixer el nou candidat i donen imatge de renovació. Per cert de renovació gens ni mica, seguirà manant en Roman.
Tingueu-ho clar el tacticisme és legítim i tothom el practica. Ara bé, fer-ho tant descaradament, sense voler-ho reconèixer i donant excuses de mal pagador, és el que porta a molta gent a desconfiar de la política.
Aquí recordo les paraules del Joan Carretero quan li pregunten si s’estima més unes eleccions avançades o acabar la legislatura. Ell respon clarament que el seu desig és que s’esgoti la legislatura perquè així Reagrupament té més temps per bastir una alternativa al Parlament. Tacticisme i del clar, sí, però transparència també, no cal anar mentint i enganyant a la gent, sempre serà molt millor un silenci.
dimecres 11 de novembre de 2009
Anna Hernández, demagògia o realitat?

S’ha parlat molt darrerament sobre els càrrecs de l’Anna Hernández, esposa del president de la Generalitat, José Montilla. Malauradament s’ha parlat molt a favor i molt en contra, arribant en molts dels casos a la pura demagògia.
Intentaré posar una mica de realisme a l’assumpte.
Càrrecs públics inherents a la regidoria
Cert és que els càrrec públics acostumen a portar inherents la representació a entitats/empreses públiques. D’aquest fet no se’n pot deduir cap remuneració, tot i que en algun cas pot haver-hi associades dietes d’assistència a les juntes.
La meva experiència a Montmeló, feia que cada grup polític tingués un representant a les 3 empreses públiques del poble. Com que jo era l’únic regidor del grup em tocaria estar com a representant a les 3. Sortosament, a dues d’elles, es mencionava als seus estatuts que cada grup nomenava un representant, però no forçava que aquest fos regidor, per la qual cosa vàrem nomenar algú altre per repartir-nos les tasques i formar-nos tots en l’espai polític. La resta de grups nomenaven regidors.
Amb aquest darrer paràgraf he volgut simbolitzar que si hi ha voluntat política no cal acumular tants càrrecs i podríem assolir que més gent, a part de l’escollida per representació directa participi de la vida política activa, fomentant així la participació ciutadana.
Diputada de la Diputació de Barcelona
Aquí la cosa comença a trontollar. L’elecció dels diputats de les diputacions no es fa per elecció directa com pot ser la de regidors municipals on la gent vota una llista. Les eleccions municipals determinen quants diputats pot tenir cada partit a les diputacions, i els partits trien a dit entre els seus regidors qui passarà a ser diputat.
Per tant l’Anna Hernández ha estat escollida a dit pel
Si en molts casos critiquem que certs polítics posin a dit familiars propers dins de les institucions, també podem criticar que l’Anna Hernández hagi estat escollida a dit pel partit que dirigeix el seu espòs. Posada en un lloc públic a dit amb un sou no pas magre.
Càrrecs inherents a ser diputada de la Diputació de Barcelona
Segons la responsabilitat exercida dins de la Diputació, una diputada ha de pertànyer a certs consells d’empreses públiques o semi-públiques. Com en els cas de la regidoria res a dir.
Ara bé, hi ha empreses on la representativitat de la Diputació es fonamenta també en una elecció a dit per part del partit (o grup polític). Parlem de ser conseller de Caixes d’Estalvi o empreses com Tabasa.
Sobta en aquest cas per exemple que la senyora Hernández ostenti el càrrec de Consellera de la Caixa, essent aquesta caixa segurament l’entitat que més dietes reparteix entre els seus consellers. De fet es reparteixen entre tots prop de 6 milions d’€ (segons he pogut llegir al portal de la Caixa, i per tant espero no equivocar-me).
Per tant la senyora Hernández per nomenament a dit d’un càrrec escollit pel partit presidit pel seu espòs, rep una substancial suma de diners (no n’he pogut extreure el detall).
Conclusió
Si s’ha criticat a certs polítics per col·locar parents a llocs públics, també podem criticar-ne la dona del president.
Com deia aquell “la dona del Cèsar, no tan sols ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar”.
Jo sempre he dit que s’han de valorar les capacitats abans que el parentesc. Ara bé, les dites populars per alguna cosa existeixen i en aquest cas, la honestedat pot ser-hi, però realment ho sembla?
dilluns 2 de novembre de 2009
Somni d’una nit de tardor

El sol llença aquests dies els seus últims raigs de calor tardo-estival. Ans al contrari, la llum política del meu petit país està ben ardent i veurem si no s’escalfa més.
A vegades hi ha qui m’acusa de messiànic a l’hora de fer les meves valoracions polítiques. Potser sí que ho sóc, però és que sóc dels que crec que fer bona política encara és possible, i per més inri, crec que no és pas difícil.
La meva poca experiència política l’he feta des de l’oposició, on la gent pot pensar que tot és fàcil. Reconec que l’acció de govern sempre és més difícil que l’acció de control a aquest. Però en tot cas no hem deslegitimitza a opinar sobre l’acció de govern el fet de no haver governat.
Una bona acció d’oposició o de control a Govern no sempre és fàcil. Jo he procurat en tota crítica argumentar aquesta, i en la major part dels casos oferir propostes alternatives. A l’oposició acostumem a no tenir els recursos d’informació, temps ni econòmics que tenen la gent de Govern, amb la qual cosa la tasca tampoc és tan fàcil com alguns que sempre han estat tranquil·lament al poder poden pensar.
En tot cas, cal regenerar, cal enviar sang nova a l’escena política, cal disposar de gent no viciada capaç de fer el canvi que es necessita fer, i ja.
No m’agrada veure com el meu petit país es mor per desídia. Aquest país té un càncer que s’ha d’extirpar, si volem acabar amb aquesta llanguidesa cultural, social i econòmica cada cop més profunda.
Aquest petit país meu està malalt perquè la gent té por de lluitar per salvar-se. La meva gent creu que no hi ha res a fer i s’estima més una mort plàcida, car no veu esperança en els remeis existents i està farta de lluitar.
Però aquest petit país no es mereix això. Necessita que la seva gent obri els ulls als remeis que sí que existeixen però que no es troben a simple vista.
Aquest petit país necessita l’esperança que es troba entre tots aquells joves o entre els lluitadors de tota la vida que romanen tot sovint a segona fila ofegats per gents menys capacitada que ells desitjosos de conservar les seves parcel·les de poder. Necessitem aquesta nova sang que disposa dels mecanismes per guarir les malalties del meu país.
Jo no puc més que fer un crit a obrir els ulls, i a fer obrir els ulls a qui no els tenen oberts.
Els polítics del nostre país ens han volgut adormits, enganyats, ignorants, passius, irreflexius, esmaperduts, empresonats, idiotitzats i babaus. Ens han volgut esclaus d’un règim on ells i els 400 tot ho volen controlar.
JO DIC NO, perquè repeteixo, fer política i de la bona és fàcil.
JO DIC NO, a l’apatia en què ens volen aquests aferrats al poder.
JO DIC NO, a la mort del meu petit país.